Cap ple, “organitza, organitza “em
diu... però el cos no em deixa, em crida: “ja ho faràs, descansa!”. El cap,
treballa i treballa, es mouen les neurones, xoquen entre sí, van com boges
amunt i avall. El cos està quiet, relaxat, però tots nervis interns estan
vibrant, encesos, fogosos, vius!
En un instant, en un flaix,
recordo aquella sensació, l’haig i vull tornar a repetir-la, on tot es para, on
totes les coses a fer es veuran més clares un cop ho hagi viscut. Aquell
moment, de calma però plenitud, de silencis sonors, de mirades observadores, de
paraules tímides però sinceres... Penso i escric sobre aquell moment i el
revisc, les vibracions del cos es van relaxant, poc a poc em vaig sentint més
lliure.
Ara puc respirar, aixecar-me i
seguir, el cap continua ple però respira diferent. Aquesta sensació, la
necessito, és necessària i a més, m’agrada.
